Jurado XI Edició "Rafal en Corto"
Francisco Illán
Llicenciat en Art Dramàtic i Docent a l’Escola d’Art i Superior de Disseny d’Orihuela. Se defineix com un amant incontinent de l’Art en totes les seues facetes.A més a la seua esquena porta una llarga trajectòria artística com a actor, director d’escena, escenògraf, figurinista i dramaturg.
Jesús Serna
A Jesús Serna *Quijada no li interessa massa ressenyar la seua vida. No oblida les seues arrels, això mai: necessita aferrar-se a algunes certeses per a no sucumbir davant el foli en blanc. Presumeix de mala lletra i de pitjor consciència. Però podria ser fals tot el que diu i tot el que escriu i tot el que mira. El que sent no, això no admet discussió, però li ho guarda per a si i per als seus gats.
Rescate alguna cosa que apuntava una ressenya biogràfica anterior: “A Jesús Serna li fascina la imatge, la perifèria de la imatge, la seua impuresa. L’escriptura com a joc d’espills, com a reescriptura. El laberint. La seua obra es desenvolupa en el cor d’un mana-la de mirades i paraules”. També informava que durant algun temps va viatjar i que els successius viatges van acabar de modelar el seu pensament. No rebatré ni confirmaré aquestes afirmacions.
Com a evidències inagafables: Gira-sols a Venècia (2013) i Velòdrom (2017), el díptic astellat que revela la seua versió del món; i El que queda (2017), el seu primer llargmetratge.
José Antonio Cayuelas
Nascut a Rafal fa ja uns quants anys.
Des de xic recorda tindre afició al cinema assistint de manera continuada als programes dobles de dijous i diumenge que projectaven al Cinema Avinguda de la seua localitat.
Afició que va cultivar i va desenvolupar per mitjà de la lectura de llibres i revistes especialitzades en el ram. Quan va tindre oportunitat va realitzar estudis de cinematografia en la Universitat de Valladolid.
Tot això li ha permés impartir, al costat del seu amic Manuel García Pérez, cursos de formació de professors versats sobre la introducció del cinema a l’aula escolar; la direcció, durant quatre anys, de sessions de cinema-fòrum municipal a Orihuela, i també van participar amb comentaris cinematogràfics en programes de televisions comarcals.
Jesús López Moya
Jesús va nàixer a Bigastro (Alacant) en 1977 i, després dels seus estudis de Magisteri, va continuar els seus estudis en Psicopedagogia i és màster universitari en Intel·ligència Emocional per la Universitat de València. Actualment compagina la seua labor en la literatura infantil i l’elaboració de guions amb el seu treball com a cap d’estudis en el centre d’Educació Primària San José de *Calasanz.
Com a escriptor, ha publicat nou títols infantils. A més, és soci fundador de l’editorial Surf de vela ràpid *Readers, amb la qual ha editat 25 títols infantils. Com a guionista, ha sigut coguionista de la sèrie d’animació *Els *Zurf produïda per Gallego *Bros i Hampa *Studio, emesa en *Àpunt.
Mario-Paul Martínez
Cineasta especialitzat en direcció documental i *VFX.
És membre del Centre d’Investigació en Arts (Cia.) de la Universitat Miguel Hernández d’Elx, professor en el Grau de Comunicació Audiovisual i director del Grup d’Investigació *Massiva. Ha participat en diversos cicles i esdeveniments especialitzats de l’art i l’àmbit audiovisual com *Technarte (Bilbao), La Nit en Blanco (Madrid), el Seminari de postproducció i Art Digital (Elx), el Festival Internacional de Cinema Fantàstic d’Elx-*FANTAELX, o les quatre edicions del Festival Internacional de Videoclips *FIVECC (Alacant).
La *Accademia *di *Belle *Arti de *Venezia, la Fundació *BilbaoArte, la Fundació Telefònica, el Centre de Ciències de *Sinaloa, l’Institut d’Art Modern Valencià, la Fundació Sabadell *Cam, o el Museu de la Universitat d’Alacant, entre altres, han exhibit els seus treballs.
Laura Mínguez Valdés
Vaig estudiar Història de l’Art a Granada i he sigut docent durant molts anys. L’art no és només la meua professió, s’ha convertit en la manera de veure i viure la vida a través de la imatge, de la paraula i dels sons. L’art és imitació de la naturalesa, encara que moltes vegades la supera: l’harmonia, la bellesa, l’evocació d’una melodia o una història ben contada tenen passe directe a l’hipotàlem on es transformen en emoció, l’essència que defineix el que és purament humà. L’Art no serveix per a res, però és imprescindible;
El paper dels creadors consisteix a posar-lo de manifest per a embullar-nos en la fantasia, per a portar-nos a aqueix terreny específic que ens diferencia de la resta dels éssers vius. Artistes o espectadors, protagonistes o estudiosos, tots girem entorn de les mateixes emocions i a les formes en les quals aquestes s’expressen.
Julia Valoria
Vaig vindre al món un 1 de setembre, segons comptava la meua mare les molèsties del part van començar la nit abans quan era al “Cinema *Riacho”, al *fresquito, veient “Un americà a París”. Com era una dona forta i li estava agradant la pel·lícula, va decidir esperar que acabara, i a les 8 del matí de l’endemà vaig arribar jo, supose que amb la música, els colors i les ganes de viure de *Gene Kelly. Des de molt prompte anar al cinema es va convertir en una cosa lògica, On podia estar millor?, envoltada dels meus amics: els acomodadors, els taquillers, Jesús en el bar, *Moñino en la cabina. Passava allí les vesprades en eixir del col·legi amb la meua àvia Julia i el berenar. Així que vaig anar acumulant informació, escenes, músiques, títols de crèdit… en el disc dur. Van ser els anys daurats del cinema americà. De tant en tant es colava una mica de Neorealisme italià, o rareses sueques. El cinema espanyol navegava entre cobles, toreros, xiquets commovedors, glòries passades i de tant en tant “perles” de Berlanga que ens feien somriure.
I en els 70 me’n vaig anar a Granada a estudiar Farmàcia, a anar al cinema de “art i assaig” els diumenges, i a participar activament en els *cineforums que s’organitzaven en els Col·legis Majors. Allí vaig acabar de veure el que em faltava en l’arxiu: *Eisenstein, Bergman, *Visconti, *Pasolini, De *Sica, *Trufau, *Rhomer, Saura, *Tatí… etc. Anava de “progre”, em vaig engolir algun *tostón, però ho done per bo per a saber apreciar el que val la pena, en pagar una entrada.
El cinema em dona l’oportunitat de connectar amb els meus fills, de gaudir amb ells, com abans ho vaig fer amb els meus majors, unes vegades coincidim en gustos i altres no, però és estupend sentir quan preguntes :
– Anem al cinema?
– Sí .
A més convide jo.